Els dies passen a la velocitat de la llum quan tot és nou.
Després de una primera setmana de cansament interminable, doncs no és fàcil adeptar-se a una ciutat com Puebla, situada a 2.200m d'alçada. Corres 300m i sembla que hagis fet tota una marató. I a això suma-li 7 hores de diferència horaria.
En un país tant diferent al nostre cada passa, cada obrir i tancar d'ulls t'aporta noves olors, sensacions, paisatges... Noves persones i cultures, que et fan veure que el món en què es redueix la nostra vida quotidiana és ben petit.
32 dies després de posar els peus a Mèxic he conegut paratges i persones ben diferents. Des dels petits pobles d'Atlixco i Huamantla, (on celebren unes festes comparables als ST.Fermines de Pamplona) a la gran ciutat de DF i la maravellosa ciutat que m'acull Puebla.
El què més em cautiva és la calidesa i gentilesa de la gent. Des del primer dia m'he sentit com a casa tot i estar ben lluny. La gent es preocupa i t'ajuda amb tot el què estigui al seu abast, sense esperar res a canvi. I el menjar... mmm.. crec que tornaré amb 10kg més!! Mèxic és el paradis de la gastronomiaa!!! Els carrers fan olor de "Tortilla", i em passaria el dia menjant! Sincronizadas, tacos al pastor amb formatge (sempre!), Tamales Oaxaqueños, quesadillas, Enchiladas i Frijoleeees!!!
Aquest cap de setmana he estat per segona vegada a la capital, situada a dues hores al Nord de Puebla.
La primera vegada que vaig sortir del metro i vaig descobrir el Zocalo davant meu, la pell se'm va posar de gallina. És increiblement gran i en alçar la mirada descobreixes la gran bandera de Mèxic, que sobre vola just al centre del Zocalo.
DF és una de les ciutats més riques (en quant a riquesa cultural) i poblada del món, al meu parer. Caminar pels petits carrers o grans avingudes de la metropòli, t'aporta mil ciutats en una de sola. Cada cantonada és un petit paradís, de vegades agradable altres, tot el contrari.
